Hola!

Només vos volia donar l’enhorabona per haver superat aquest 2009 que gairebé ja se’n va i que haurà estat un mal any per a molta gent. Ha tancat empreses, ha deixat gent al carrer sense feina, no s’ha complert el desig de totes les ‘miss’ i encara no tenim pau al món, el desastre climàtic avança, la justícia de la llei no existeix en moltes ocasions i cada segon moren fillets de fam…, però si hem superat el 2009 també superarem el 2010, almanco els privilegiats d’aquesta part del món…

Vull que l’economia es recuperi, és clar, però la paraula recuperar no m’agrada massa si vol dir tornar al que hi havia abans de la crisi. Trob que no haurem après res si tornam enrere en tost de veure la crisi com l’oportunitat de començar a canviar el món. I com que el món és molt gran, què trobau si començam a canviar les coses al nostre voltant? Sí, fa molta vessa…, però algú ho ha de fer!

Comencem 2010 amb ganes i amb la confiança de vèncer. Vos desig un any nou ple dels ingredients que, per a mi, conformen la felicitat, aquella màgia que moltes vegades cercam a lloc equivocats: esperança, empatia, força de voluntat, bellesa, capacitat de silenci, alegria, constància i sentit de la gratitud.

Fins prest!

Malament van les coses quan el Govern, els senyors i senyores elegits per a fer feina en bé de la comunitat i dels ciutadans, han de perdre part del seu temps elaborant un codi ètic. Malament van les coses, perquè als nostres representants polítics, a les persones que per vocació de servei públic (encara que soni a marcià) i perquè confiam en les seves capacitats els deixam accedir a un càrrec, els passa com allò del valor i la mili: l’ètica se’ls suposa. Però es veu que no, es veu que per tenir present que no poden robar, enganar, prevaricar, obtenir comissions, mentir o defraudar, s’ho han de posar per escrit, presentar el document, fer-se la foto, i després no sé si desar aquest “codi ètic” al calaix o tenir-ne un exemplar sobre la tauleta de nit per llegir-ne un trocet abans d’adormir-se.

Trob que per als polítics honrats i vocacionals, que per sort encara n’hi ha, avui deu ser un dia especialment trist. Igual que per als ciutadans honrats.

El que està passant a la política balear és una vergonya, i els polítics de tots els colors n’haurien d’estar ben empegueïts. Però els veus per la tele i no ho semblen empegueïts, la veritat. Veure la Senyora Munar llençant besades i saludant com si anés a recollir un Oscar el dia que entrava a declarar com imputada, va ser d’autèntica vergonya. Però és el que passa amb alguns polítics, que realmente tenen la cara forrada. I davant de personatges així no valen codis ètics ni sermons de missa. L’única solució possible és decantar-los de la política, i aquí són els partits els que tenen la primera gran responsabilitat: no posar-los a les llistes. Després els ciutadans, que hauriem de ser el segon filtre i no els hauriem de votar.

Però no hi ha manera. Avui és el dia internacional contra la corrupció, i no deixa de ser una cruel ironia que justament avui, el president Antich presenti el seu “codi ètic”. Un codi que no surt d’una aspiració noble i desinteressada, sinó d’una urgència flagrant de fer alguna cosa perquè sembli que es desinfecta la política balear mentre es continua amb un pacte podrit. No fos tan tràgica la situació de la política balear, faria gràcia. Si alguns polítics no duen l’ètica gravada als seus gens, al seu cor i al seu cervell, de què servirà aquest codi?

De tota manera, no crec que els polítics siguin bolets que sorgeixen del no-res. No existeix la “classe política”, això ho tenc clar. Però, són de la mateixa classe que la resta? Són iguals que tots nosaltres? L’única diferència entre ells i nosaltres és que ells tenen l’oportunitat de prevaricar, ficar la mà a la caixa, endur-se alguna comissió suculenta…, i per tant, tenen més fàcil caure en la temptació que el comú dels ciutadans? La gran diferència és entre polítics i ciutadans, o més bé entre persones corruptes i no corruptes, siguin polítics, mestres d’escola, forners o periodistes? La “classe política” no existeix, existeixen les persones honrades i les que no ho són. És cert que els polítics tenen moltes oportunitats per podrir-se, però me sembla que tots en podem tenir si volem: fer doblers és fàcil arreu, basta amb deixar el codi ètic de cadascú dins del calaix i sortir al món sense escrúpols.

Que passeu un bon dia internacional contra la corrupció. I que als corruptes, els tribunals els acabin posant al seu lloc, que és la presó.

Fins prest!

Els corruptes, a la presó.

La figura dels vampirs m’ha fascinat sempre. Aquests éssers ni morts ni vius que surten de nit de les seves tombes per alimentar-se de la sang dels vius…, sempre m’han provocat una mescla de tendresa i por…, suportant la càrrega de la vida eterna -i de la set eterna-, sense poder estimar ni disfrutar de l’escalfor del sol a l’esquena…

Avui he llegit un post que m’ha agradat molt i que m’ha fet pensar. Aquest és l’enllaç, per si vos interessa. Aporta moltes dades sobre el sentit dels vampirs en el cinema, des del Nosferatu de Murnau (a la foto, extreta del mateix post) als vampirs moderns vestits amb roba de marca, passant per tots els clàssics. Però a part d’aquesta història del personatge Dràcula i els seus companys de no-mort, l’autora, Paz Puente, ens recorda com en èpoques de grans preocupacions, d’incerteses econòmiques i morals com la que vivim, reapareix la figura del vampir igual com les profecies sobre la fi del món. És com si totes les nostres pors les vulguessim personificar en el xupador de sang, com si davant d’ell i de la fi del món, qualsevol cosa fós suportable. És com un exercici inconscient de fugida.

Un dels vampirs cinematogràfics més antics.

És cert que el vampir cinematogràfic i les profecies de la destrucció de la vida en el planeta Terra estan copant llibreries i cinemes. Però al marge d’aquest fet temporal, sempre he pensat que el vampir representa realment les persones que sembla que són vives, però que en realitat no ho són. Segurament n’haureu trobat alguna durant la vostra vida. Són persones buides, que necessiten alimentar-se de l’energia, de la força dels demés. Normalment s’apropen a individus vitals, dinàmics, realment vius. No tenen mala intenció: són així, és el paper que els ha tocat jugar. La buidor que duen a dins i la dependència de la força dels altres fa que no siguin felices, estan sempre insatisfetes, veuen el got mig buit i tot té peròs, res no és tan polit, ni bo, ni perfecte com hauria de ser. No són “no morts”, com els vampirs dels llibres, però tampoc estan vius.

Aquests vampirs poden acabar amb l’energia que els envolta, poden dur la fosca al seu voltant d’una manera subtil i dramàtica. No són males persones, ells no saben que són vampirs. Però de vegades fins i tot es nota la fredor al seu costat, la fosca que els fa desgraciats i els impedeix l’alegria de viure. És difícil ajudar aquestes persones, perquè com en el mite de Dràcula, qui s’hi acosta s’hi juga la salut!

I una altra cosa que fa por: en alguns moments de la nostra vida tots podem ser vampirs, tots podem aportar fosca en tost de llum. Això sí que gela la sang!

Sempre he pensat que aquests mites existeixen perquè són símbols de la realitat, com el de l’home llop, o els dels súper herois. Vivim moments difícils, hem convertit el planeta en un lloc brut, contaminat, perillós, som capaços de l’autodestrucció i no respectam la vida. Som ignorants i tenim por, una combinació mortal. De vegades pens que el que ens fa més humans és reconèixer la bellesa i tenir esperança, confiança en que el Bé guanyarà al Mal, com a les novel.les, i aconseguirem sobreviure. És important mantenir encès el foc de l’esperança, perquè és el nostre deure escalfar també els no-vius, encara que ens puguin xupar la sang. Ells també tenen por i en el fons, com Dràcula, l’únic que volen és una mica d’amor. Com tothom.

Fins prest!

Com que la SGAE ha aconseguit, de moment, colar a última hora i sense debat previ un apartat a la nova Llei d’Economia Sostenible, on es preveu que una “comissió d’experts”  (la “policia cultural”, diu El País) pugui decidir tancar l’accés a les pàgines d’internet d’on la gent es baixi música o pel.lícules, me sembla important reflectir aquí el que molts periodistes, bloguers, usuaris, empreses d’internet, professionals, creadors, etc., en pensen d’aquest tema.

És cert que internet està canviant el panorama de la cultura, i de la comunicació, i del negoci, i d’empreses com les agències de viatges, els hotels, els mitjans de comunicació, les llibreries…, internet està introduïnt una nova forma de fer negocis i, el que és més important, una altra forma de fer i difondre cultura. Per què el Govern hauria de protegir la creació dels músics i cantants i no el treball de les agències de viatges, per exemple? O les creacions de periodistes i bloguers, que no tenen dret a la propietat intel.lectual?

És més fàcil pressionar al Govern perquè mitjaçant una llei, protegeixi la teva manera de guanyar-te la vida que fer el que fa tothom: intentar veure en internet una oportunitat per fer les coses d’una altra manera, innovar, provar, entendre que el canvi no és una moda i que qui no s’adapti prest o tard haurà de tancar, a pesar de lleis infames com aquesta.

Vos pos aquí al manifest en defensa dels drets dels ciutadans a internet (no l’he traduït) perquè trob que és important que tots tinguem clar que la xarxa no és només un lloc on jugar o comunicar-nos amb els amics, sinó que s’ha convertit ja en una dimesió imprescindible de la nostra vida, les nostres relacions, la nostra feina, la nostra comunicació i la nostra cultura. Una dimensió que hem de protegir dels atacs dels que volen acomodar-se, comandar i decidir només ells, seguir sent els que actúen mentre la resta del món els mira i paga. Aquesta forma de fer les coses s’ha acabat, els agradi o no.  Aquest és el manifest:

Manifiesto “En defensa de los derechos fundamentales en internet”

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1.- Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.

2.- La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial – un organismo dependiente del ministerio de Cultura -, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.

3.- La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.

4.- La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.

5.- Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

6.- Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.

7.- Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.

8.- Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.

9.- Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.

10.- En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

I l’he tret de Weblogs, podeu veure l’original en aquest enllaç.

De vegades costa molt seguir respectant les institucions que ens representen, perquè no ens respecten a nosaltres i ens tracten com a delinqüents. Avui, dimecres, costa encara més: el premi Nobel de la Pau enviarà més soldats a la guerra d’Afganistan i el socialista Zetapé acota el cap i cedeix davant del lobby de la SGAE.

He triat aquesta foto perquè el control dels mitjans d’informació i comunicació dels ciutadans és el somni de tots els dictadors.

Fins prest!

Aquests dies he estat a un parell de congressos (a Bilbao i Madrid) sobre ciberperiodisme i periodisme a l’anomenada Web 2.0. Tot molt interessant, realment, perquè així com la web interactiva, de la participació i la conversa constant amb el client/usuari ha canviat la forma de funcionar de moltes empreses, també als mitjans de comunicació els està afectant, i els obliga a canviar els seus protocols de producció de les informacions i de difusió. La feina del periodista és ben diferent ara de com era fa només uns anys i es troba en un moment emocionant, intens, expectant, davant tants de canvis i reptes.

Bé, vos deia això dels congressos per referir-me a la sobèrbia acadèmica. Quan jo anava a la Facultat de Periodisme -eren altres temps!- la Universitat mantenia aquella pàtina rebel que havia tingut i que, d’altra banda, és molt sa que tengui. Pens que la Universitat és molt més que un lloc on anar a recollir coneixements. Un professor deia que “la Universitat entra per la pell”, referint-se al fet que era més important el que podies aprendre gairebé de forma inconscient, que aquelles matèries d’examen. Pens que és cert, i que encara avui això és vàlid.

Pero me sembla que avui la Universitat també ha de tenir clara una cosa: és molt important que una part de la seva activitat estigui mirant cap a l’empresa, cap al món real on els futurs professionals hauran de desenvolupar-se, demostrar el que saben i poden fer i sobretot, demostrar la seva actitud com aprenents perpetus. No me sembla que les postures sobèrbies que he vist aquests dies ajudin massa els futurs periodistes que ara són a la Universitat…, i de fet entenc ara algunes actituds que es veuen en joves llicenciats i que diuen molt poc del que han après, de la Universitat i dels professors que els han guiat, trob, tan equivocadament.

Ja sabem que la Universitat no és un espai de formació professional. Per a mi és un lloc de formació de persones en unes aptituds que necessitaran a la vida i, especialment, en una professió concreta que han elegit. No es pot aprendre a ser periodista d’esquenes a la vida real i a les empreses periodístiques. La teoria està bé, però el món real és molt més conflictiu, divers, interessant i imprescindible de conèixer. Per què els professors continuen en una guerra constant contra l’empresa? Què volen, formar funcionaris, seguir perpetuant el llinatge dels professors universitaris i que no hi hagi emprenedors? La Universitat hauria de fomentar aquest esperit emprenedor, el lideratge, la capacitat de treballar en equip, de dirigir equips, de muntar negocis i mirar de fer-los rentables, de tenir idees i posar-les en marxa, d’adaptar-se a les novetats i innovar…, però sembla que s’està formant a funcionaris que es dedicaran només a investigar…, tot molt lloable, però que no crea llocs de feina, ni empresa, ni riquesa econòmica, ni produeix, ni ajuda al PIB…

Després arriben a les redaccions del món real joves tot just llicenciats que d’entrada desconfien de l’empresa, que són allà perquè no tenen més remei, sempre amb la postura de “jo som un geni mal comprès”, interessats només en els dies de vacances i el sou, arrogants, sense cap esperit de sacrifici i molt manco passió per la professió que han elegit, sense ganes d’aprendre (ja ho saben tot!), incapaços de treballar en equip, d’entendre les necessitats de l’empresa, de la redacció, dels demés, inflexibles…

Per això és una gran alegria trobar-te amb joves professionals (del periodisme, del turisme o del que sigui) plens de ganes de menjar-se el món, que no tenen por a la feina i que tenen clar que tothom treballa per un sou, però que millor si a sobre allò que fas et fa feliç. Perquè després de tot, el que importa de ver no són els coneixements, que poden adquirir-se en qualsevol moment, sinó l’actitud de les persones davant la vida, la feina i els demés. Que els professors soberbis es quedin amb la seva sobèrbia, “investigant” i fent ponències…, el món real és una altra cosa molt més complexa, interessant i cooperativa.

Fins prest!