Avui és el “darrer dimarts”, una expressió apocalíptica que sempre m’ha donat una mica de cangueli…, però que està molt ben trobada perquè no es refereix a la fi del món sinó a la fi de la bulla del carnaval. El darrer dimarts de gresca, de renou, de fer veure que som el que no som, de fer el que ens dóna la gana amagats darrera d’una màscara i d’una disfressa…, s’ha acabat el bròquil, l’àvia “Corema” ja gira el cap de cantó i ja arriba…

Amb el seu bacallà ressec i salat, el satrí, la parrilla i el rosari, amb el seu posat de fer-nos beure oli de bacallà o xarop d’aquell de quan érem petits, ja és gairebé arribada…, demà, dimecres de cendra…, una altra expressió tenebrosa i molt gràfica…

Tota una metàfora de la situació econòmica que viu el món i el país. El carnaval ha estat ben llarg, venga doblers, cotxes, cases, viatges, venga menjar i beure com si realment s’acabàs el món, sense un minut per a la reflexió…, les societats occidentals ens hem abocat al festí del campi qui pugui, fot qui fot, comprar, comprar i comprar…, futur? sostenibilitat? medi ambient? responsabilitat? consciència? austeritat? calla, calla, que abans que això s’acabi ens hem de ben afartar!!

El darrer dimarts va ser per devers l’any 2007 i 2008, les vaques grasses ja eren considerablement més magres però a pesar dels avisos, seguíem en plena festa. L’àvia “Corema” va repartir bacallà ressec i salat en forma de fallides financeres, deutes multimilionàries, tancament d’empreses, pèrdua de llocs de feina, cinturons ben estrets, pujada d’impostos, pèrdua de poder adquisitiu per a les famílies, consum sota zero, desconfiança en el futur…, diuen que Europa s’està recuperant ja lleugerament i que els països més potents ja han sortit de la recessió, però Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya…, bé, seguim a la cuina de l’àvia “Corema” enviant-nos cullerades d’oli de bacallà, i sembla que n’hi queden uns quants de bòtils encara!

A Espanya el carnaval va ser particularment esperpèntic. Els molts de milions d’euros que van arribar d’Europa els vam gastar en… més beguda! no vam fer inversions productives, ni ens vam modernitzar, ni ens vam fer més competitius, ni vam invertir en formació i investigació, ni en desenvolupament, ni en res que ens pogués servir en temps de crisi. Vam invertir en urbanitzar el territori i construir, promoure, especular…

El carnaval va ser llarg, però la Cuaresma ho serà encara més. Haurem après alguna cosa? Com a individus pot ser sí, algns, però com a país no ho crec… ens agrada tant la festa!

Bé, estimats, que tingueu bona Cuaresma. Disfrutau avui del “darrer dimarts” i menjau sobrassada i botifarró fins a rebentar, perquè aquest dimecres de cendra pot durar encara uns quants anys més…

Fins prest!

Així és com se sent Unió Mallorquina (UM), “amb les mans lliures”, per a pactar amb qui vulgui. Una frase en poca sintonia amb la realitat tenint en compte que hi ha 16 detinguts per escàndols i corrupcions diverses, entre els quals hi ha dos ex presidents d’aquest partit i també ex alts càrrecs del Govern, directors generals i fins i tot consellers, també d’UM. O sigui que en realitat, de tenir les mans lliures res de res. A UM se li ha esfondrat la paradeta on durant tants d’anys ha estat practicant un clientel.lisme sicilià. I tristament no ha estat gràcies al rigor ètic de la resta de partits, perquè tots s’han aprofitat d’UM quan l’han necessitat, sinó gràcies a l’acció de la Justícia.

UM hauria de desaparèixer del mapa polític balear, però difícilmente passarà això si els partits majoritaris, a nivell estatal, no canvien la Llei Electoral. Els partits com UM, que només cerquen tenir poder i mantenir-lo (la qual cosa equival a manejar doblers i tenir capacitat de decisió sobre assumptes massa elevats per a la seva moral), haurien de desaparèixer d’una vegada del mapa polític balear i espanyol, igual que els trànsfugues i les llistes tancades. Però això no passarà, perquè en el fons al PP i al PSOE ja els està bé tenir partits que es venen al millor postor: ara te toca a tu, ara me toca a mi…, i tothom content.

El president Antich ha reaccionat bé però tard. Feia certa gràcia sentir-lo ahir, en la seva compareixença al Consolat de la Mar per anunciar la ruptura del pacte, diguent que “cap Govern mai no havia actuat amb tanta rapidesa davant d’una situació així”…. El president no pot presumir d’haver estat precisament ràpid a l’hora de decidir rompre el pacte, perquè la gent d’esquerres i els seus votants el que esperaven era que a la primera pudor de corrupció evident i perseguida judicialment dels seus socis de Govern, enviàs a UM a pendre vent. Però no, la paràlisis en què sembla instal.lat de vegades el president l’ha fet esperar i esperar, no se sap ben bé amb quina esperança, a que la situació fós realment insostenible. Ara ha romput efectivament el pacte, però no ha estat per una decisió seva èticament inapel.lable -a pesar de l’escenificació d’ahir i d’aquell codi famós-, sinó perquè no tenia més remei, perquè el ridícul ja era massa gran i la sospita sobre el seu Govern, immensa.

A Menorca també en tenim experiència de partits d’aquests que només aspiren a tenir poder. Si fossim ciutadans responsables, informats, conscients del que passa al nostre voltant, si ens importàs qui pren decisions que ens afecten a tots i per què les pren, està clar que no els hauriem de donar mai suport a les urnes. Però és que la compra de voluntats és l’arma que millor dominen aquests partidets perillosos, que fan tant de mal. PP i PSOE no faran res per llevar-los d’enmig, però els ciutadans sí que ho podem fer. L’experiència ens hauria de servir d’alguna cosa i hauríem de tenir clar que no permetrem mai més el saqueig que s’ha produït a les Balears per part del PP i d’UM, un saqueig que s’ha endut els doblers de tots, el que serveix per fer escoles, i hospitals, i donar ajuts als aturats, i revitalitzar el teixit empresarial, i donar formació, i fer carreteres…

Fins prest!

L’altre dia vaig agafar el metro de Palma per anar de la Plaça Espanya al polígon de Son Castelló.  Vaig veure que per la zona on m’interessava baixar hi havia dues aturades (Poligono Son Castelló i Gran Vía Asima), i no tenia molt clar a quina de les dues havia de baixar. “No passa res, vaig pensar, qualsevol de les dues me servirà”. En comprar el bitllet, oh sorpresa, resulta que la màquina expenedora et demana a quina aturada penses baixar…, mmmm…., havia d’haver sospitat alguna cosa, però no: “bé, posaré Via Asima, tampoc passa res si m’equivoc”. Vaig pagar els 0,99 euros del bitllet i vaig ficar-me al metro.

La veritat és que l’estació de la Plaça Espanya està molt bé, sembla una estació de veritat, és una pena que l’única línia possible sigui Plaça Espanya-UIB perquè això deu deixar fora a molta gent. Tenc un amic que diu que aquest metro va “de ningún lugar a ninguna parte”, i en part és ben cert. Empren el metro alguns dels treballadors de Son Castelló i alguns estudians, i els vesins de les barriades Con Costa -Son Fortesa i Son Sardina, però és clar, la gent que no viu al centre de Palma ja té problemes per agafar el metro, perquè… què fa amb el cotxe? Ah, sí! El metro té una altra utilitat: algunes persones de fora vila van amb cotxe fins a la UIB, el deixen allà aparcat, i baixen a Palma amb el metro, estalviant-se problemes d’aparcament dins la ciutat. Aquest no era l’objectiu inicial del metro, però és ben ver que els humans li trobam  alguna utilitat a tot…

Bé, com deia, l’estació és gran…, llàstima que quan arriba algun dels trens d’Inca la pudor a combustible sigui bastant insuportable. I és que no hi va haver doblers per posar trens no contaminants, i van amb gasoil, com sempre, però sota terra. Ah!, i només li falten 18 milions d’usuaris per ser rentable…, ànims!

Agafo el metro i partim. Passam Jacint Verdaguer, Son Costa-Son Forteza, Son Fuster Vell…, i arribam a “Polígono Son Castelló”…, m’entren de nou els dubtes d’on he de baixar i decideixo baixar aquí mateix i caminar per la superfície. Baixo del metro, i a les comportes de sortida poso el bitllet dins la ranura… oh, sorpresa!!!! Aturada equivocada!!! I la porta que no se m’obre…., a veure, no pot ser. Ho torno a fer, i res de res, la comporta no s’obre i surt el mateix missatge a la pantalleta: “Aturada equivocada”. Sí, és cert, el meu bitllet diu que he de baixar una aturada més endavant…, però, i què? Però si és igual!!

Res de res, me quedo travada a l’andana i no puc sortir de l’estació. Per sort, un jove s’havia entretengut en baixar del metro i arriba a la comporta. Me veu tan despistada que me diu que m’aferri a ell per sortir junts quan la comporta s’obri gràcies al seu bitllet.  I així ho fem.

O sigui, que baixo una aturada abans de la que havia previst. Que el bitllet del metro val el mateix baixis on baixis. Però així i tot…, les comportes no s’obren perquè no coincideix el nom de l’aturada amb el nom que hi ha al teu bitllet!! Increïble!! Vaig donar les gràcies d’haver trobat aquell al.lot, i de no anar amb muletes o amb cadira de rodes, o amb un cotxet de fillet petit, o de no tenir 80 anys…, perquè hauria hagut d’enfilar-me per les comportes i saltar, o esperar pacientment asseguda a l’andana que algú altre baixés a aquella estació. Una cosa tan senzilla com aquesta dels bitllets i les aturades no funciona a casa nostra…, i vos jur que està inventat arreu!

I ara, la conclusió: I aquesta mateixa gent que gestiona el metro és la que vol gestionar els aeroports de les Balears????? Més val que ens quedem com estem.

Fins prest!

No me puc llevar del cap una idea, d’ençà vaig saber ahir el desastre que ha passat a Haití. Tots els mitjans de comunicació en van plens, les fotografies i els vídeos de la tragèdia són a totes les portades, a tots els informatius, als programes manco recomanables, a internet, a les xarxes socials…, una tragèdia de dimensions que no ens podem imaginar els que vivim tranquil.lament en aquest trocet de terra, preocupats per coses absurdes del dia a dia, capficats, maleits de vegades, sense contemplar la meravella del cel estrellat o de la mar, o del mar d’herba de les tanques menorquines. La capital d’Haití és sembrada de cadàvers…, ho veim a la tele, impressionats. Vos podeu imaginar una ciutat plena de morts pel carrer?

Però la idea que no me puc llevar del cap no es refereix als morts, sinó als vius. I ni tan sols als vius que han quedat ferits, que s’han instal.lat al carrer per por a rèpliques del terratrèmol i perquè no tenen on anar, que no disposen de medicines, ni d’aigua, ni de menjar, ni tan sols d’alcohol per desinfectar-se les ferides. No, no és en aquests vius en qui pens.

Fa dos dies que pens en els vius que s’han quedat enterrats sota les parets, els sostres que els hi van caure a sobre. Pens com la sort ha volgut que s’hagin quedat atrapats tal vegada en una petita cova de runa, amb aire fins i tot, potser ferits i patint molt… o potser sense ferides greus. Però que són vius, que respiren en la fosca, entre la pols, que just poden sentir renous que provénen de fora…, tal vegada sentin alguns crits, alguns plors…, però estan atrapats, no poden sortir-ne tots sols.

Quants de segons deu durar un minut quan estàs atrapat sota les runes? Quants de minuts deu durar una hora? I el dia en té tantes, d’hores… Com aquestes persones -homes, dones, al.lots, fillets, ancians- deuen passar aquestes hores impossibles? Què deuen pensar? La por, la solitud, el dolor, la impotència ha de ser tan gran…, mentre escric aquest post, veig el petit rellotge de la pantalla de l’ordinador. Passen els minuts, i passen ràpid. Però què llargs que deuen haver estat aquests dos dies per a ells! Mentre miram la tele, els informatius, ens fem el sopar o el dinar, passejam al ca, atenem el telèfon…, pensau quantes coses heu fet avui. I ara pensau que durant tooooooot aquest temps, hi ha persones atrapades sota les restes de ferro y obra de ca seva, o de l’escola, o de l’hospital, o de la feina…, que s’han quedat immobilitzades, totes soles, a les fosques. Tal vegada criden i ningú no les sent. O tal vegada les senten cridar, a fora saben que hi són i que són vives, però la gent que ha sobreviscut no disposa de maquinària per treure les restes dels edificis devastats, ho han de fer amb les seves mans i no hi poden arribar. I segueixen passant els segons…

Fins prest.