Quan el Govern d’un Estat del Benestar ha de ficar mà i tisores a les pensions dels jubilats és que, realment, les coses van molt malament. El president del Govern espanyol, socialista, ell, per a més pistes, ha esperat tant a posar-se en acció per intentar frenar la crisi, que ha arribat tard, malament i de forma molt penosa. Jo tenc la sort de no ser president del Govern, però no puc deixar de pensar si no seria millor que abans d’agafar les tisores i retallar el poder adquisitiu dels jubilats, vídues i pensionistes en general, retallàs d’on fos!! Cercaria on fós alguna retxa dels pressupostos on retallar…, armament? despeses generals? cotxes oficials? ministeris? viatges? dinarots? regals d’Estat? Estat de les Autonomies? ajuts als sindicats i a la patronal?

Els retalls anunciats l’altre dia pel Sr. Rodríguez Zapatero no poden de cap manera ajudar-nos a sortir de la crisi. No generen llocs de feina, ni inversions, ni contractes, ni animen el consum, ni incentiven la productivitat, ni milloren la competitivitat, ni la formació…, demostren que el Govern està totalment desbocat, despistat, enredat…, amb el cap acotat davant d’Europa i del món per no haver estat capaç primer de veure venir la crisi, després d’admetre-la, i més tard de fer-hi front. És patètic que les úniques mesures hagin estat de gastar doblers, fins que només han pogut tancar l’aixeta per reduir el dèficit públic i evitar un altre paquet de part d’Europa i l’escarni internacional. Les mesures aprovades ens fan pitjors com a país, de tota manera, no millors, i tenc molts de dubtes que el Sr. Zapatero pugui passejar-se amb el cap alt o pugui mirar-se als ulls al mirall i no pensar que és una estafa.

La supressió del “cheque bebé” és la conseqüència d’una política injusta: era una ajuda que només té sentit si la reben els qui la necessiten, no qualsevol que tengui un fill. Però en l’època de vaques grasses, quina importància tenien uns quants milions més? Ara es queda tothom sense aquesta ajuda, la necessiti o no. El retall del sou als funcionaris no me sembla malament, però el problema de l’excés de treballadors públics a Espanya tampoc no s’arregla així, ni tampoc la necessària millora de la productivitat d’aquests treballadors. O sigui, que tampoc arreglam res.

Baixar el sou als membres del Govern està molt bé, i també s’hauria de reduir el nombre de ministeris i càrrecs amb cotxe oficial. I el sou de tants de diputats nacionals i autonòmics, que haurien de cobrar en funció de criteris més sostenibles i d’eficàcia. Però tocar les pensions…, ostres! Quin fracàs per a un Govern socialista! No me puc imaginar res pitjor…., bé, sí, eliminar l’Estat del Benestar seria pitjor…, però que la supervivència del model passi perquè les àvies vídues que han de sobreviure amb 400 euros ara a sobre siguin més pobres…, quin fracàs!

Alguna mesura aprovada preveu carregar amb més impostos els grans capitals? l’activitat dels bancs? de les grans multinacionals? Per què som els de baix els que hem d’eixugar el dèficit? Senyor Zapatero, vostè ha estat el bluf més gran de la història de la democràcia espanyola. Alguns esperavem molt més de vostè. Però respecte a la qüestió econòmica, quan es va desfer vostè de l’única persona del seu Gabinet que sabia un poc de nombres ja vam començar a sospitar… Ens ha enganat (i n’Aznar ens va enganar i el PP ho va pagar), ens ha tractat d’idiotes, ens ha ignorat, i ara retalla el poder adquisitiu de les persones que han aixecat aquest país…, quina vergonya, Senyor president…

Avui matí he anat a cercar caragols. Terra humida, fresca i gens de vent, és el moment propici perquè aquests animalets surtin de les parets de pedra seca i de davall les roques, i es passegin confiats pel camp, sobre les herbes, les figueres… De fet, dic que he anat a “cercar” caragols però en realitat hauria de dir que he anat a “recol.lectar-los”. Ofereixen tanta resistència com una lletuga, mesquins…

Tenc un amic que diu que els caragols són els animalets més indefensos del món. No tenen absolutament cap manera de fer mal a ningú (no sé si totes les verdures pensarien el mateix!… si pensàssin, és clar), ni cap eina per defensar-se dels demés. Amb el seu cos llenegadís s’arrosseguen de forma solemne sobre pedres i herbes, fins i tot per damunt de les plantes amb púes. Només posseeixen el que duen a sobre, la seva closca, única arma defensiva tant del depredador com del fred i el vent. El camuflatge dels seus colors, l’espiral més fosca o més clara, els ha de mantenir amb vida enmig d’un món hostil…, tenen totes les de perdre…

M’agraden els caragols perquè són silenciosos, es mouen amb elegància i humilitat, són lliures i ja de ben petits campen tot sols…, només recorren a la brusquetat quan senten un perill a prop, i s’enfonyen ràpidament dins la closca. Això no els salvarà de l’olla bullent!

M’agrada mirar els caragols, i m’agrada recol.lectar-los…, també m’agrada menjar-me’ls, no diré que no, en una salseta un poc picant…, o amb cranca… Els bovers no, són massa grossos…, però igualment silenciosos i innocents. Hauria d’acabar aquest post amb el compromís de no recol.lectar ni menjar mai més caragols. Estan massa indefensos i són del tot inofensius. Però sé que no ho compliria, seria una sensibleria hipòcrita, com allò de lamentar l’existència dels escorxadors però menjar carn. Així que no ho diré. El fet que els humans siguen omnívors deixa molt poques espècies fora del nostre menú.

En canvi, sí que me comprometré a una altra cosa. Tenc un altre amic a qui la seva religió li prohibeix menjar animals que morin lentament, perquè sofreixen. Aquí hi entrarien els musclos i els caragols, per exemple. Un dia el vaig convidar a sopar, i justament havia fet musclos! En veure’ls, ell me va explicar la situació, però va afegir: “No et preocupis, els musclos ja són morts, i han mort lentament perquè jo en pogués disfrutar i alimentar-me’n. Me’ls menjaré com una mostra de respecte pel seu sacrifici”. Me vaig quedar de pedra. Les paraules eren un poc grandiloqüents (ell és així), però certament el fons del missatge era molt ètic… i també era tot cert.

Així que no renunciaré a menjar caragols. Però a canvi, em compromet a recol.lectar-los i menjar-me’ls amb admiració i respecte, tenint present el seu sacrifici.

Fins prest!