Com podem protegir els menors? Aquesta societat realment es preocupa per ells? Quins menors ens preocupen? Els pares han de respectar el “dret a la intimitat” d’un menor? Hem de tractar tots els cassos com si fossin iguals, en iguals circumstàncies familiars, socials, educatives, emocionals?

Un dret és un reconeixement entre iguals. Ens atorgam drets i deures com a membres iguals d’una societat. Dins d’una família, són iguals tots els membres? Pot ser políticament incorrecte, però a mí em sembla que no, que els menors tenen uns drets i unes obligacions diferents dels adults.

Me xoca el debat que s’ha obert en torn del cas del Defensor del Menor de la Comunitat de Madrid, Arturo Canalda, qui abans de deixar que la seva filla, menor, entràs a la xarxa social Tuenti, hi va entrar ell amb un perfil fals per veure què s’hi coïa… Alguns l’acusen de no respectar el “dret a la intimitat” de la seva filla, d’”espiar” el que els menors diuen, fan, pengen o comenten a internet… A mi em sembla que partim d’un supòsit erroni, d’una premisa falsa que és que hi ha una part d’intimitat en la vida d’un menor que es lògic, bo, normal, adient,  que els seus pares desconeguin. Em sembla bastant perillós i a la vegada, bastant indicatiu de la poca confiança que com a societat tenim en la relació entre pares i fills. El que és sa i lògic és que hi hagi comunicació, que els pares estiguin al corrent de moltes coses “íntimes” dels seus fills perquè ells mateixos els ho expliquen, perquè s’ha cultivat una relació de confiança imprescindible per a educar. El “dret a la intimitat” d’un menor no crec que passi perquè el seu pare no pugui entrar al Facebook o perquè la seva mare no li pugui regirar els calaixos o la motxilla, sinó per coses realment més importants, vitals.

Record l’impacte que em va causar que un pare d’una ciutat de Lleida fós condemnat a un any de presó i a cinc anys d’allunyament de les seves filles, per haver gravat amb una càmera una d’elles, menor, de qui sospitava que es provocava vòmits després de menjar, cosa que ella negava. Aquest home va cometre un error gran, que va ser no calcular que aquella càmera, instal.lada al bany, també gravaria altres persones a més de la seva filla sospitosa d’anorèxia. Està clar que no va ser una bona solució, tot i que li va permetre confirmar que efectivamente, l’al.lota es tancava al bany per provocar-se vòmits després de menjar, i gràcies a això la van poder posar en tractament. Però la condemna va ser per un “delicte contra la intimitat” -amb atenuant de “compliment del deure”- i “danys morals”…

Fins on es pot arribar per protegir un menor d’ell mateix? És un debat difícil, però trob que també l’estam complicant més del que cal. Sospito que a cap dels fillets i filletes de la meva generació se’ns hauria ocorregut pensar que teniem una cosa anomenada “dret a la intimitat” i que els nostres pares l’havien de respectar. Els pares que respecten els fills ja saben com fer les coses, la convivència duu al respecte mutu, i a part de les clàssiques enganxades de la infància i l’adolescència, no hi ha cap trauma en una situació normal. Les mares han rebuscat en els calaixos dels fills i les filles des que es va inventar el calaix, i trob que ningú no ha necessitat teràpia per a superar-ho… vull dir que pot ser n’estam fent un gra massa.

La llei ha de protegir els desprotegits, però una llei generalista i homogeneitzadora corre el perill de ser molt injusta si també s’aplica de forma generalista i homogeneitzadora. Hem de protegir els drets dels menors quan estan en perill, però la llei mai no pot substituir una relació de confiança entre pares i fills, ni hauria de ficar-s’hi.

També la possibilitat que les al.lotes de 16 anys puguin avortar sense dir-ho als seus pares ha fet córrer tinta…, i en aquest cas, la visió que trob més lògica és des del punt de vista invers: no hem de pensar que una al.lota que manté una relació emocional i de confiança amb els seus pares voldrà avortar tota sola… probablement això passarà en molts pocs cassos. Però en canvi, les al.lotes que no puguin comptar amb els seus pares (maltractaments, drogues, alcohol, desinterès, ignorància, famílies en difícil situació social…), també tenen dret a decidir i a poder actuar amb la protecció de la llei…

En una casa on regna el respecte, l’estimació, la voluntat de créixer junts i d’educar en consciència, conceptes com “espiar”, “entrar en la intimitat dels menors”, “danys morals”… no hi tenen massa sentit. Els pares saben on poden arribar perquè els guia l’amor, i ho facin millor o pitjor, cap dret del menor ni dels pares està en perill. Socialment hauríem d’entendre la diferència entre aquesta situació i la contrària, i protegir els menors que realment necessiten ser protegits, d’ells mateixos o dels pares.

Però seguim fent les lleis i els titulars de premsa pensant en els fills de les famílies que no tenen problemes de convivència ni de marginalitat social. Pensant en els “nostres” fills, mentre els menors desemparats segueixen tot sols davant el seu dia a dia.

Fins prest!

“Ser coherent és un rotllo!!”, em deia ahir una amiga, amb un mig somriure que en el fons volia dir “he triat el camí més complicat però n’estic satisfeta”. No era una queixa, sinó una constatació, per això somreia. I té raó. La coherència no és fàcil, és incòmoda i moltes vegades dolorosa. Però també és necessària.

Co-herència. L’herència que ens és pròpia, que recau damunt nosaltres, que ens es comú com humans que som, que ens ve donada i hem d’assumir. L’heretat, el patrimoni ètic, que no podem defugir si no volem burlar-nos del que som, enganar-nos a nosaltres mateixos, trair-nos d’alguna manera.

Però requereix vàries coses. Coratge per fer front als reptes que planteja, la constant contraposició entre el que sabem que ha de ser i el que podria ser.

Sinceritat per acceptar que de vegades el repte ens pot superar, ens pot semblar tan feixuc i gran que ens pot arribar a esclafar, per tant hem de ser cautes i estar sempre atents. Honestedat per no deixar-nos enlluernar per falses comoditats, estabilitats, tranquil.litats, immobilitats.

Ser coherent requereix una immensa força de voluntat per perseverar en la nostra intenció, en el que sabem que és la nostra responsabilitat encara que ens costi o ens perjudiqui. Requereix generositat per comprendre que alguns se’n riuran del nostre esforç, no l’entendran, tal vegada ens ignoraran o ens diran bojos.

Requereix paciència perquè l’èxit no està garantit, al manco a mig termini, que és quan ens agradaria acariciar-lo…, i l’eternitat és tan enfora…

També requereix humilitat per reconèixer que fem el que podem, sense esperar res, que s’és coherent simplement perquè no es pot ser d’altra manera, no com un mèrit sinó com una forma natural de ser, confiant en recollir un salari just, simplement, segons el que haurem donat.

Som afortunada perquè tenc no un, sinó varis amics i amigues coherents. Marga, Eulàlia, Joan, Lina, Carmen, Pere… per a mi sou un exemple, una inspiració. Gràcies a vosaltres, a com viviu i com funcionau enmig del món, jo també som més a prop de la coherència.

Fins prest.

Aquest hivern tan llarg i tan dur, estic descobrint que viure al camp és fantàstic, i que ser cada dia a prop de la natura és com un petit miracle. En ple hivern, en uns dies freds i ventosos, el petit ametller que vam sembrar fa quinze dies brota per tot i ha florit. No me direu que no és una meravella que quan tot a la natura és tancat, enterrat, silenciós, amagat, un arbret que no fa un metre i mig d’alt i amb un tronc ben prim, floreixi d’aquesta manera.

I les gallines? Quin descobriment! Quatre gallines de raça menorquina i un gall preciós, que nom Kraus (canta molt i molt bé, a totes hores!), me tenen ben admirada. Jo no faig res! Només els hi don un bol amb blat d’indi i un poc de pinso cada dia, i de vegades m’entretenc a recollir llençons, o bledes aventureres, o qualsevol herba verda que trob en el camí de casa al galliner… les gallines i en Kraus m’esperen devora la porta. Com que me solen acompanyar els dos cussets, elles ja saben que tindran un moment de retgiró perquè els dos hi van corrents i s’aturen just a la reixa del galliner, i s’enfilen drets i amb les potetes volen obrir la porta. Les gallines i el gall es retiren un poc, esvalotats, però tot d’una tornen atracar-se a la porta. Quan entr, es decanten i me deixen el camí lliure fins a la menjadora, però no me treuen l’ull de sobre. Els hi pos el menjar i l’aigua si no en tenen, i tan just jo surt del galliner, elles se’n van a tastar el menjar. De tant en tant, des de casa, sent un coc-cori-coc i es veu que això vol dir que n’hi ha alguna que pon.

Coneixem tan poc la natura, que vos promet que vaig haver de pensar una bona estona si, per tenir ous, havíem de tenir també un gall o no…, hi va haver un interessant debat a casa sobre aquest tema, i vos he de dir que gairebé ningú no ho tenia clar…, les noves generacions ens hem fet massa enfora de la terra!

Ahir va ser el primer dia que vaig trobar quatre ous. O sigui, que totes ja ponen. Els ous primerencs són més petits, però els de les gallines més veteranes són ben grans. I és clar, les truites i els ous estrellats són boníssims! I sense cap esforç…, sense fer mal ni matar cap ésser viu…, a mi me sembla un miracle!

La naturalesa és així. Cada planta, arbre o animal fa el que ha de fer, sense dubtar ni esperar res. Si jo no hagués estat pendent del petit ametller, ell hauria florit ben igual. Si jo no els donés bledes i colque lletuga a les gallines, si no parlés amb elles quan hi arrib, elles posarien ous igualment i es conformarien amb el menjar que els donés per sobreviure. El fel i vinagre que grogueja la tanca verda brillant que hi ha entre la casa i el galliner, sortiria ben igual si jo no quedàs cada dia amb la boca oberta en sortir, el matí, quan el sol começa a brillar. I a tots ells els és igual si jo me meresc o no tantes atencions, floreixen, ponen ous, broten… simplement perquè és el que saben fer. No demanen res. No esperen res.

Algú va dir una vegada que Déu ens havia donat el llibre de la Natura per llegir-hi tots els secrets del món i de la vida, però que no l’haviem volgut obrir.

Trob que és ben cert.

Fins prest!

Un amic m’ha descobert avui aquesta web fantàstica: http://estosololoarreglamosentretodos.org/ És una iniciativa que m’ha agradat perquè posa les cartes sobre la taula: som nosaltres, la gent, qui té el poder de canviar la situació, de fer-li un mom a la punyetera crisi, de girar-los l’esquena als que ens volen matar de por i, de passada, fer botifarra als polítics que són incapaços i a més els importa un pito el que ens passi. Estan prou preocupats amb els seus sous i pensions, les seves corruptel.les, les excuses i la inconsciència i falta de responsabilitat amb què s’han de mudar cada dia per sortir al carrer i aguantar-se a ells mateixos… perquè nosaltres ja no els aguantam més. És temps d’actuar.

Aquesta pàgina posa a la gent, als ciutadans d’a peu, al timó del nostre destí com a individus i com a societat. Nosaltres tenim a la mà la clau per obrir la porta i tirar endavant, treballant, sent imaginatius, creant, confiant, cooperant els uns amb els altres, recuperant el que és important, tornant al factor humà. Si entrau a la web podreu llegir testimonis de persones normals, com tú i com jo, que han pres decisions valentes per sortir del forat, sobreviure amb dignitat i tirar endavant, persones que ho expliquen per escrit o en vídeos perquè el seu cas pot ser un exemple que ajudi a d’altres persones a fer el mateix. És un espai per inhalar força, coratge, i sortir al món a construir.

També hi ha famosos -intel.lectuals, artistes, creadors, esportistes, científics…-  que donen suport a la causa, com a persones “normals” que són. I la causa és aquesta: ho podem aconseguir sense l’ajut del papà Estat, ni de les grans corporacions, ni dels sindicats, ni dels partits, ni de ningú, sense esperar res de qui no té res que donar. Ens bastam i sobram per pensar, decidir i fer. El temps dels irresponsables, dels poc ètics, dels aprofitats i pocavergonyes ha passat. No necessitam intermediaris de cap casta, tenim el poder. Conviccions com aquesta poden revolucionar el món i canviar no només la situació econòmica individual i general, sinó també canviar un sistema polític que ha perdut la vergonya i la raó de ser.

Fins prest!

Avui és el “darrer dimarts”, una expressió apocalíptica que sempre m’ha donat una mica de cangueli…, però que està molt ben trobada perquè no es refereix a la fi del món sinó a la fi de la bulla del carnaval. El darrer dimarts de gresca, de renou, de fer veure que som el que no som, de fer el que ens dóna la gana amagats darrera d’una màscara i d’una disfressa…, s’ha acabat el bròquil, l’àvia “Corema” ja gira el cap de cantó i ja arriba…

Amb el seu bacallà ressec i salat, el satrí, la parrilla i el rosari, amb el seu posat de fer-nos beure oli de bacallà o xarop d’aquell de quan érem petits, ja és gairebé arribada…, demà, dimecres de cendra…, una altra expressió tenebrosa i molt gràfica…

Tota una metàfora de la situació econòmica que viu el món i el país. El carnaval ha estat ben llarg, venga doblers, cotxes, cases, viatges, venga menjar i beure com si realment s’acabàs el món, sense un minut per a la reflexió…, les societats occidentals ens hem abocat al festí del campi qui pugui, fot qui fot, comprar, comprar i comprar…, futur? sostenibilitat? medi ambient? responsabilitat? consciència? austeritat? calla, calla, que abans que això s’acabi ens hem de ben afartar!!

El darrer dimarts va ser per devers l’any 2007 i 2008, les vaques grasses ja eren considerablement més magres però a pesar dels avisos, seguíem en plena festa. L’àvia “Corema” va repartir bacallà ressec i salat en forma de fallides financeres, deutes multimilionàries, tancament d’empreses, pèrdua de llocs de feina, cinturons ben estrets, pujada d’impostos, pèrdua de poder adquisitiu per a les famílies, consum sota zero, desconfiança en el futur…, diuen que Europa s’està recuperant ja lleugerament i que els països més potents ja han sortit de la recessió, però Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya…, bé, seguim a la cuina de l’àvia “Corema” enviant-nos cullerades d’oli de bacallà, i sembla que n’hi queden uns quants de bòtils encara!

A Espanya el carnaval va ser particularment esperpèntic. Els molts de milions d’euros que van arribar d’Europa els vam gastar en… més beguda! no vam fer inversions productives, ni ens vam modernitzar, ni ens vam fer més competitius, ni vam invertir en formació i investigació, ni en desenvolupament, ni en res que ens pogués servir en temps de crisi. Vam invertir en urbanitzar el territori i construir, promoure, especular…

El carnaval va ser llarg, però la Cuaresma ho serà encara més. Haurem après alguna cosa? Com a individus pot ser sí, algns, però com a país no ho crec… ens agrada tant la festa!

Bé, estimats, que tingueu bona Cuaresma. Disfrutau avui del “darrer dimarts” i menjau sobrassada i botifarró fins a rebentar, perquè aquest dimecres de cendra pot durar encara uns quants anys més…

Fins prest!