“Ser coherent és un rotllo!!”, em deia ahir una amiga, amb un mig somriure que en el fons volia dir “he triat el camí més complicat però n’estic satisfeta”. No era una queixa, sinó una constatació, per això somreia. I té raó. La coherència no és fàcil, és incòmoda i moltes vegades dolorosa. Però també és necessària.

Co-herència. L’herència que ens és pròpia, que recau damunt nosaltres, que ens es comú com humans que som, que ens ve donada i hem d’assumir. L’heretat, el patrimoni ètic, que no podem defugir si no volem burlar-nos del que som, enganar-nos a nosaltres mateixos, trair-nos d’alguna manera.

Però requereix vàries coses. Coratge per fer front als reptes que planteja, la constant contraposició entre el que sabem que ha de ser i el que podria ser.

Sinceritat per acceptar que de vegades el repte ens pot superar, ens pot semblar tan feixuc i gran que ens pot arribar a esclafar, per tant hem de ser cautes i estar sempre atents. Honestedat per no deixar-nos enlluernar per falses comoditats, estabilitats, tranquil.litats, immobilitats.

Ser coherent requereix una immensa força de voluntat per perseverar en la nostra intenció, en el que sabem que és la nostra responsabilitat encara que ens costi o ens perjudiqui. Requereix generositat per comprendre que alguns se’n riuran del nostre esforç, no l’entendran, tal vegada ens ignoraran o ens diran bojos.

Requereix paciència perquè l’èxit no està garantit, al manco a mig termini, que és quan ens agradaria acariciar-lo…, i l’eternitat és tan enfora…

També requereix humilitat per reconèixer que fem el que podem, sense esperar res, que s’és coherent simplement perquè no es pot ser d’altra manera, no com un mèrit sinó com una forma natural de ser, confiant en recollir un salari just, simplement, segons el que haurem donat.

Som afortunada perquè tenc no un, sinó varis amics i amigues coherents. Marga, Eulàlia, Joan, Lina, Carmen, Pere… per a mi sou un exemple, una inspiració. Gràcies a vosaltres, a com viviu i com funcionau enmig del món, jo també som més a prop de la coherència.

Fins prest.

Aquest hivern tan llarg i tan dur, estic descobrint que viure al camp és fantàstic, i que ser cada dia a prop de la natura és com un petit miracle. En ple hivern, en uns dies freds i ventosos, el petit ametller que vam sembrar fa quinze dies brota per tot i ha florit. No me direu que no és una meravella que quan tot a la natura és tancat, enterrat, silenciós, amagat, un arbret que no fa un metre i mig d’alt i amb un tronc ben prim, floreixi d’aquesta manera.

I les gallines? Quin descobriment! Quatre gallines de raça menorquina i un gall preciós, que nom Kraus (canta molt i molt bé, a totes hores!), me tenen ben admirada. Jo no faig res! Només els hi don un bol amb blat d’indi i un poc de pinso cada dia, i de vegades m’entretenc a recollir llençons, o bledes aventureres, o qualsevol herba verda que trob en el camí de casa al galliner… les gallines i en Kraus m’esperen devora la porta. Com que me solen acompanyar els dos cussets, elles ja saben que tindran un moment de retgiró perquè els dos hi van corrents i s’aturen just a la reixa del galliner, i s’enfilen drets i amb les potetes volen obrir la porta. Les gallines i el gall es retiren un poc, esvalotats, però tot d’una tornen atracar-se a la porta. Quan entr, es decanten i me deixen el camí lliure fins a la menjadora, però no me treuen l’ull de sobre. Els hi pos el menjar i l’aigua si no en tenen, i tan just jo surt del galliner, elles se’n van a tastar el menjar. De tant en tant, des de casa, sent un coc-cori-coc i es veu que això vol dir que n’hi ha alguna que pon.

Coneixem tan poc la natura, que vos promet que vaig haver de pensar una bona estona si, per tenir ous, havíem de tenir també un gall o no…, hi va haver un interessant debat a casa sobre aquest tema, i vos he de dir que gairebé ningú no ho tenia clar…, les noves generacions ens hem fet massa enfora de la terra!

Ahir va ser el primer dia que vaig trobar quatre ous. O sigui, que totes ja ponen. Els ous primerencs són més petits, però els de les gallines més veteranes són ben grans. I és clar, les truites i els ous estrellats són boníssims! I sense cap esforç…, sense fer mal ni matar cap ésser viu…, a mi me sembla un miracle!

La naturalesa és així. Cada planta, arbre o animal fa el que ha de fer, sense dubtar ni esperar res. Si jo no hagués estat pendent del petit ametller, ell hauria florit ben igual. Si jo no els donés bledes i colque lletuga a les gallines, si no parlés amb elles quan hi arrib, elles posarien ous igualment i es conformarien amb el menjar que els donés per sobreviure. El fel i vinagre que grogueja la tanca verda brillant que hi ha entre la casa i el galliner, sortiria ben igual si jo no quedàs cada dia amb la boca oberta en sortir, el matí, quan el sol começa a brillar. I a tots ells els és igual si jo me meresc o no tantes atencions, floreixen, ponen ous, broten… simplement perquè és el que saben fer. No demanen res. No esperen res.

Algú va dir una vegada que Déu ens havia donat el llibre de la Natura per llegir-hi tots els secrets del món i de la vida, però que no l’haviem volgut obrir.

Trob que és ben cert.

Fins prest!

Un amic m’ha descobert avui aquesta web fantàstica: http://estosololoarreglamosentretodos.org/ És una iniciativa que m’ha agradat perquè posa les cartes sobre la taula: som nosaltres, la gent, qui té el poder de canviar la situació, de fer-li un mom a la punyetera crisi, de girar-los l’esquena als que ens volen matar de por i, de passada, fer botifarra als polítics que són incapaços i a més els importa un pito el que ens passi. Estan prou preocupats amb els seus sous i pensions, les seves corruptel.les, les excuses i la inconsciència i falta de responsabilitat amb què s’han de mudar cada dia per sortir al carrer i aguantar-se a ells mateixos… perquè nosaltres ja no els aguantam més. És temps d’actuar.

Aquesta pàgina posa a la gent, als ciutadans d’a peu, al timó del nostre destí com a individus i com a societat. Nosaltres tenim a la mà la clau per obrir la porta i tirar endavant, treballant, sent imaginatius, creant, confiant, cooperant els uns amb els altres, recuperant el que és important, tornant al factor humà. Si entrau a la web podreu llegir testimonis de persones normals, com tú i com jo, que han pres decisions valentes per sortir del forat, sobreviure amb dignitat i tirar endavant, persones que ho expliquen per escrit o en vídeos perquè el seu cas pot ser un exemple que ajudi a d’altres persones a fer el mateix. És un espai per inhalar força, coratge, i sortir al món a construir.

També hi ha famosos -intel.lectuals, artistes, creadors, esportistes, científics…-  que donen suport a la causa, com a persones “normals” que són. I la causa és aquesta: ho podem aconseguir sense l’ajut del papà Estat, ni de les grans corporacions, ni dels sindicats, ni dels partits, ni de ningú, sense esperar res de qui no té res que donar. Ens bastam i sobram per pensar, decidir i fer. El temps dels irresponsables, dels poc ètics, dels aprofitats i pocavergonyes ha passat. No necessitam intermediaris de cap casta, tenim el poder. Conviccions com aquesta poden revolucionar el món i canviar no només la situació econòmica individual i general, sinó també canviar un sistema polític que ha perdut la vergonya i la raó de ser.

Fins prest!

Avui és el “darrer dimarts”, una expressió apocalíptica que sempre m’ha donat una mica de cangueli…, però que està molt ben trobada perquè no es refereix a la fi del món sinó a la fi de la bulla del carnaval. El darrer dimarts de gresca, de renou, de fer veure que som el que no som, de fer el que ens dóna la gana amagats darrera d’una màscara i d’una disfressa…, s’ha acabat el bròquil, l’àvia “Corema” ja gira el cap de cantó i ja arriba…

Amb el seu bacallà ressec i salat, el satrí, la parrilla i el rosari, amb el seu posat de fer-nos beure oli de bacallà o xarop d’aquell de quan érem petits, ja és gairebé arribada…, demà, dimecres de cendra…, una altra expressió tenebrosa i molt gràfica…

Tota una metàfora de la situació econòmica que viu el món i el país. El carnaval ha estat ben llarg, venga doblers, cotxes, cases, viatges, venga menjar i beure com si realment s’acabàs el món, sense un minut per a la reflexió…, les societats occidentals ens hem abocat al festí del campi qui pugui, fot qui fot, comprar, comprar i comprar…, futur? sostenibilitat? medi ambient? responsabilitat? consciència? austeritat? calla, calla, que abans que això s’acabi ens hem de ben afartar!!

El darrer dimarts va ser per devers l’any 2007 i 2008, les vaques grasses ja eren considerablement més magres però a pesar dels avisos, seguíem en plena festa. L’àvia “Corema” va repartir bacallà ressec i salat en forma de fallides financeres, deutes multimilionàries, tancament d’empreses, pèrdua de llocs de feina, cinturons ben estrets, pujada d’impostos, pèrdua de poder adquisitiu per a les famílies, consum sota zero, desconfiança en el futur…, diuen que Europa s’està recuperant ja lleugerament i que els països més potents ja han sortit de la recessió, però Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya…, bé, seguim a la cuina de l’àvia “Corema” enviant-nos cullerades d’oli de bacallà, i sembla que n’hi queden uns quants de bòtils encara!

A Espanya el carnaval va ser particularment esperpèntic. Els molts de milions d’euros que van arribar d’Europa els vam gastar en… més beguda! no vam fer inversions productives, ni ens vam modernitzar, ni ens vam fer més competitius, ni vam invertir en formació i investigació, ni en desenvolupament, ni en res que ens pogués servir en temps de crisi. Vam invertir en urbanitzar el territori i construir, promoure, especular…

El carnaval va ser llarg, però la Cuaresma ho serà encara més. Haurem après alguna cosa? Com a individus pot ser sí, algns, però com a país no ho crec… ens agrada tant la festa!

Bé, estimats, que tingueu bona Cuaresma. Disfrutau avui del “darrer dimarts” i menjau sobrassada i botifarró fins a rebentar, perquè aquest dimecres de cendra pot durar encara uns quants anys més…

Fins prest!

Així és com se sent Unió Mallorquina (UM), “amb les mans lliures”, per a pactar amb qui vulgui. Una frase en poca sintonia amb la realitat tenint en compte que hi ha 16 detinguts per escàndols i corrupcions diverses, entre els quals hi ha dos ex presidents d’aquest partit i també ex alts càrrecs del Govern, directors generals i fins i tot consellers, també d’UM. O sigui que en realitat, de tenir les mans lliures res de res. A UM se li ha esfondrat la paradeta on durant tants d’anys ha estat practicant un clientel.lisme sicilià. I tristament no ha estat gràcies al rigor ètic de la resta de partits, perquè tots s’han aprofitat d’UM quan l’han necessitat, sinó gràcies a l’acció de la Justícia.

UM hauria de desaparèixer del mapa polític balear, però difícilmente passarà això si els partits majoritaris, a nivell estatal, no canvien la Llei Electoral. Els partits com UM, que només cerquen tenir poder i mantenir-lo (la qual cosa equival a manejar doblers i tenir capacitat de decisió sobre assumptes massa elevats per a la seva moral), haurien de desaparèixer d’una vegada del mapa polític balear i espanyol, igual que els trànsfugues i les llistes tancades. Però això no passarà, perquè en el fons al PP i al PSOE ja els està bé tenir partits que es venen al millor postor: ara te toca a tu, ara me toca a mi…, i tothom content.

El president Antich ha reaccionat bé però tard. Feia certa gràcia sentir-lo ahir, en la seva compareixença al Consolat de la Mar per anunciar la ruptura del pacte, diguent que “cap Govern mai no havia actuat amb tanta rapidesa davant d’una situació així”…. El president no pot presumir d’haver estat precisament ràpid a l’hora de decidir rompre el pacte, perquè la gent d’esquerres i els seus votants el que esperaven era que a la primera pudor de corrupció evident i perseguida judicialment dels seus socis de Govern, enviàs a UM a pendre vent. Però no, la paràlisis en què sembla instal.lat de vegades el president l’ha fet esperar i esperar, no se sap ben bé amb quina esperança, a que la situació fós realment insostenible. Ara ha romput efectivament el pacte, però no ha estat per una decisió seva èticament inapel.lable -a pesar de l’escenificació d’ahir i d’aquell codi famós-, sinó perquè no tenia més remei, perquè el ridícul ja era massa gran i la sospita sobre el seu Govern, immensa.

A Menorca també en tenim experiència de partits d’aquests que només aspiren a tenir poder. Si fossim ciutadans responsables, informats, conscients del que passa al nostre voltant, si ens importàs qui pren decisions que ens afecten a tots i per què les pren, està clar que no els hauriem de donar mai suport a les urnes. Però és que la compra de voluntats és l’arma que millor dominen aquests partidets perillosos, que fan tant de mal. PP i PSOE no faran res per llevar-los d’enmig, però els ciutadans sí que ho podem fer. L’experiència ens hauria de servir d’alguna cosa i hauríem de tenir clar que no permetrem mai més el saqueig que s’ha produït a les Balears per part del PP i d’UM, un saqueig que s’ha endut els doblers de tots, el que serveix per fer escoles, i hospitals, i donar ajuts als aturats, i revitalitzar el teixit empresarial, i donar formació, i fer carreteres…

Fins prest!